• See other documents that cite the same legislation

L'expropiació forçosa en l'àmbit local

12.1. L’expropiació forçosa en els textos supranacionals

A partir de la Revolució Francesa a la Declaració de Drets de l’home i del ciutadà de 1789 s’estableix que: “Essent la propietat un dret inviolable i sagrat, ningú no pot ser-ne privat llevat quan la necessitat pública, legalment constatada, ho exigeixi evidentment, i amb la condició d’una indemnització justa i prèvia”1. Això no obstant, aquesta inqüestionabilitat ja tendeix a assignar una funció social al contingut del dret de propietat que comporta la necessitat pública d’acord amb allò que estableixen les lleis.

La mateixa idea es recull a l’article 17 de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948: “1. Tota persona té dret a la propietat, individualment i col·lectiva. 2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva propietat”. S’estableix que el Dret, mitjançant normes prèviament establertes, és a dir, el contrari del lliure arbitri, sigui qui determini els supòsits en què hom pot ser desposseït de la propietat. Aquestes pautes, si bé no són considerades en el text de la Convenció Europea per a la Protecció dels Drets de l’Home i de les Llibertats Fonamentals, signada a Roma el 4 de novembre de 1950, s’incorporen a l’art. 1 del seu protocol addicional número 1: “Tota persona física o moral té dret a gaudir pacíficament dels seus béns. Ningú no pot ser privat dels seus béns sinó per causa d’utilitat pública i en les condicions previstes per la llei i els principis generals del Dret internacional”.

12.2. L’expropiació forçosa en la Constitució i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya

La Constitució espanyola de 1978 coincideix amb les notes essencials subjacents dels esmentats textos supranacionals. Afirma en l’article 33, en reconèixer el dret a la propietat privada i la seva funció social d’acord amb les lleis, que “ningú no podrà ésser privat dels seus béns i drets sinó per causa justificada d’utilitat pública o interès social, mitjançant la corresponent indemnització i de conformitat amb el que disposen les lleis”.

Aflora, doncs, el caràcter garantista de la institució expropiatòria com a procediment de protecció dels ciutadans davant la despossessió de la propietat, en conjunció amb la funció social de la propietat, en haver declarat el dret de propietat com a dret ordinari. Hi haurà, així, una transferència coactiva de la propietat en virtut de la potestat expropiatòria de l’Administració, però, paral·lelament, se li reconeix a l’expropiat el dret de rebre una indemnització que restitueixi el valor econòmic de la cosa o dret del qual es priva.

La legislació sobre expropiació forçosa constitueix una competència exclusiva de l’Estat (art. 149.1.18 CE), plasmada en una llei pròxima al seu cinquantè aniversari,

la Llei d’Expropiació Forçosa de 16 de desembre de 1954 (LEF), que ha estat objecte de reformes molt puntuals i significatives en l’última dècada2. Però la reserva constitucional en favor de l’Estat sobre la legislació d’expropiació forçosa no exclou que una llei autonòmica pugui establir, en l’àmbit de les seves pròpies competè...

If you are already a vLex customer, Access Here