Hora de fer balanç? Elements per valorar les polítiques lingüístiques a Catalunya en el període constitucional

«It may take several generations to alter behaviour. The life of such a project [de política lingüística] goes well beyond the life of any political administration. At the termination of the project, there is no palpable outcome to see. There is no easy or agreed way to measure the benefits derived from the project; indeed, it may be difficult to see that there are outcomes because there is no way to guess what might have happened if no plan (or some different plan) had been put into operation. It is difficult to assess costs, and it is virtually impossible to correlate benefits to attendant costs.» (Kaplan i Baldauf 1997: 5)

A Santi Vial

1. Hora de fer balanç

1.1.Un moment de canvi

La coincidència1d’un bon nombre de canvis socials, polítics, econòmics en la societat catalana fa desitjable, a hores d’ara, d’emprendre una tasca de reconsideració del camí fet durant les darreres dècades de política lingüística. L’aniversari dels 25 anys de vigència de la Constitució espanyola i de l’Estatut de Catalunya, els canvis de signe dels governs de la Generalitat de Catalunya i de l’Estat espanyol, i les múltiples iniciatives de modificació del bloc constitucional, entre moltes altres circumstàncies, demanen una consideració pausada de com s’han (des)aprofitat els anys escolats en el terreny de les polítiques encaminades a la recuperació del català. Per fer-ho, res millor que intentar avaluar quin ha estat tant el resultat com, en termes més generals, l’impacte sobre el cos social de les polítiques lingüístiques desenvolupades en el marc constitucional i estatutari. És hora, doncs, de mirar de fer balanç.

1.2.Els límits de l’avaluació

Però fer balanç no és una tasca necessàriament senzilla. Diuen els plan- tejaments neoclàssics o tecnocràtics2 que la política i la planificació lingüístiques són unes activitats exercides principalment per les institucions estatals, les quals, proveïdes d’informació més o menys acurada sobre el context en què han d’actuar, determinen un seguit d’objectius i procuren dur-los a la pràctica. Partint d’aquest tipus de plantejaments, hom pot arribar a concebre un sistema d’avaluació pulcre i precís per a les tasques de política i planificació lingüístiques basat essencialment en la comparació dels objectius inicials amb els resultats assolits. Aquest sistema només hauria de valorar si les propostes previstes han reeixit, si el pla de treball era l’adequat, si els recursos invertits eren suficients i, en el pitjor dels casos, si calia modificar algunes de les propostes inicials.

Tanmateix, cada volta és més evident que el propòsit d’avaluar les ini-ciatives de política lingüística presenta molta més complexitat del que havien intuït els primers autors que es van aventurar en aquest camp. Les raons per a aquesta complexitat són múltiples.

Per començar, i contràriament a allò que podríem suposar, la gran majoria de les iniciatives glotopolítiques, fins i tot les empreses per governs i institucions amb recursos suficients, són més aviat poc “planificades”: Les actuacions solen plantejar-se en termes genèrics i sovint ambigus, no operativitzats, sense calendaris d’execució, sense priorització i organització de recursos, i sense criteris i eines d’avaluació. Així, bona part de les actuacions de política lingüística neixen, creixen i s’extingeixen sense haver arribat a explicitar els elements que permetrien sotmetre-les a una avaluació rigorosa.

En segon lloc, tal com posen en relleu diversos autors des de perspectives diverses,3 els models tecnocràtics tendeixen a negligir el fet que els actors involucrats en les accions glotopolítiques no es limiten a les institucions estatals. Tal com mostra l’experiència catalana, els actors de la política lingüística solen ser nombrosos i variats: per esmentar-ne només uns quants, assenyalem els partits polítics, els sindicats, les associacions patronals, les esglésies, les associacions de mares i pares d’alumnes, les organitzacions d’activisme o els mitjans de comunicació publics i privats. En altres paraules, la pretensió de limitar la política lingüística a l’acció d’un grapat d’institucions estatals és ineficaç perquè és massa reduccionista. La política lingüística no la fa només l’Estat, sinó tots aquells que intenten incidir en la relació existent entre les varietats lingüístiques en contacte, des dels individus que corregeixen amb esprai els topònims de les indicacions viàries fins al consell d’administració d’una multinacional que determina la seva llengua de funcionament intern.4

En tercer lloc, la política lingüística no és independent de la resta de polítiques econòmiques, socials, educatives, culturals o d’altra mena: u...

If you are already a vLex customer, Access Here