As a sort of intellectual provocation and as a lateral thinking strategy for creativity, this paper seeks to determine what the study of the dynamics of biodiversity can offer linguists. In recent years, the analogical equation “language = biological species” has become more widespread as a metaphorical source for conceptual renovation, and, at the same time, as a justification for the defense of language diversity. Language diversity would be protected in a way similar to the mobilization that has taken place to protect endangered species. Nevertheless, one must be careful when uncritically transferring conceptualizations and theoretical frameworks from one field to another, since obviously, these two phenomena are quite different in the real world.

The dialogue with bioecologists starts by asking about the formation of diversity, i.e., about specialization. Here, one can observe the similarity between the processes of linguistic and genetic fragmentation, in the sense that both phenomena have a (socio)geographical basis for dispersion and consequently, for the loss of their original compact nature and their intercommunication. The self-organizing and creative properties of human beings favor the development of specific varieties for each subset, varieties that continue to evolve constantly, through the unceasing “tonguing” of humanity.

Regarding the continuity of species or languages, one can also observe the decisive role of intragroup relations. The staying power of linguistic varieties will increase in direct proportion to the intensity of the relationship among the components of the subset. On the other hand, if exotic elements are introduced, especially if these elements are aggressive in nature, the alteration of the ecological niche may turn out to be fatal for the continuity of the previously existing forms. This suggests to us the need to make an in-depth study of what the minimal contextual conditions would be so that a set linguistic group could be assured a sustainable continuity within a framework of linguistic contact. What type of minimum (socio-)ecological niche would a language have to have if we wished to ensure its habitual reproduction? A proposal is made here to explore the ideas of “exclusive functions” and “non-hierarchical functional distribution” for codes in situations where there is high contact and a danger of disuse.

As regards change, this phenomenon is seen as an inherent element in the tendency of life to create new developments, which may or not be accompanied by an adaptation to changing environmental conditions. It is pointed out that, similar to what happens in biology, much of linguistic innovation stems from a systemically reorganized mixture of solutions from different codes. An important research question would be, however, to determine why some of these innovations disappear and others survive and extend throughout the community. The big question mark, as Mufwene points out, is, then, how to manage to understand how “the evolution of language proceeds by naturally selecting from among the competing alternatives available through the idiolects of individual speakers”.

Extinction, whether it be of languages or of species, is caused in most cases “by a combination of demographic processes and environmental changes”, as Brown points out. Thus, the environment plays a fundamental role in the direction of evolution, since the “the survival of the fittest is, in actuality, the survival of those who fit into the context (Allen and Hoekstra)”. This allows us to see the great degree of importance of political-economic contexts in the case of languages. In the same way, migratory movements are also one of the major variables determining the extinction of biodiversity and language diversity.

Species and habitat form the basic unit of existence, and this is the major point of departure for understanding the problem of the preservation and recovery of species or languages. Given the increase in the degree of linguistic contact, the continuity of language diversity depends on determining, as exactly as possible, as Prigogine, the physicist, would say, what precise conditions of imbalance may prove to be stable. The great challenge is not so much avoiding contact but managing it. And “restorative ecology” can also be of help to us here. Being able to reach sustainable solutions for language diversity implies a profound knowledge of the dynamics for determining the ways in which language is used in contact situations.

The general conclusion is that linguistics is still terminologically and conceptually ill prepared to deal with the dynamic character of human languages. The world and our objects must be conceived of as elements in a state of flux, as changing systems in an unstable equilibrium. With respect to language policy, it would be necessary to make an effort to manage to establish some general principles regarding the linguistic organization of the human species that would make it possible for local linguistic diversity and communication on a planetary scale, which must necessarily take place, to be compatible with each other. To succeed, it will be necessary to continue promoting an autonomous socio-ecological perspective devoted to the comprehension of language phenomena. Such a perspective would be based on a paradigm of complexity, and would, at the same time, place human beings at the center of its theoretical underpinnings.

A mode de provocació intel.lectual i com a estratègia de «pensament lateral» (lateral thinking) per a la creativitat, el treball es proposa veure què pot suggerir als lingüistes l’estudi de la dinàmica de la diversitat biològica. En aquests darrers anys l’equació analògica llengua = espècie biològica s’ha anat estenent com a font metafòrica de renovació conceptual i alhora de justificació per a la defensa de la linguodiversitat, a la manera com es duu a terme la mobilització per a la protecció de les espècies. No obstant això, cal anar en compte amb la transferència acrítica de conceptualitzacions i de marcs teòrics d’un camp a l’altre, per tal com òbviament es tracta de fenòmens ben distints en la realitat.

El diàleg amb els bioecòlegs comença per preguntar-nos per la formació de la diversitat, és a dir, per l’especiació. Es constata aquí la similitud dels processos de fragmentació lingüística i genètica en el sentit de ser fenòmens de base (sòcio)geogràfica en produir-se la dispersió i la pèrdua, doncs, de la compactació i intercomunicació originàries. La propietat autoorganitzadora i creativa dels humans afavoreix el desenvolupament de varietats específiques per a cada subconjunt, que continuen en evolució constant, a través de l’incessant llenguar de la humanitat.

Sobre la continuïtat de les espècies o llengües, es constata també el paper decisiu de la relació intragrupal. La permanència de les varietats lingüístiques serà més alta com més alta sigui la intensitat de la relació entre els propis components del subconjunt. En canvi, si s’hi introdueixen elements exòtics, especialment si són de caràcter agressiu, l’alteració del nínxol ecològic pot ser fatal per a la continuïtat de les formes prèviament existents. Això ens suggereix la necessitat d’estudiar en profunditat quines foren les condicions contextuals mínimes per fer que un grup lingüístic determinat pogués tenir una continuïtat sostenible en un marc de contacte lingüístic. De quin tipus de nínxol (socio)ecològic mínim hauria de disposar una llengua si volguéssim assegurar la seva reproducció habitual? Es proposa aquí explorar les idees de funcions exclusives i de distribució funcional no jeràrquica per als codis en situació de contacte alt i de perill de desús.

Pel que fa al canvi, aquest fenomen és vist com un fet inherent de la tendència de la vida a crear novetat, que pot anar acompanyat o no d’adaptació a les condicions ambientals canviants. Es remarca que, semblantment com en el pla biològic, molta de la innovació lingüística prové de la mescla de solucions de codis distints, reorganitzada sistèmicament. Una pregunta de recerca important fóra, però, esbrinar per què algunes d’aquestes innovacions desapareixen i d’altres sobreviuen i s’estenen a través de la comunitat. El gran interrogant, doncs, com assenyala Mufwene, és arribar a entendre com «l’evolució lingüística procedeix per selecció natural entre les alternatives que competeixen disponibles a través dels idiolectes dels parlants individuals».

L’extinció —de les llengües o de les espècies— és causada en la majoria dels casos «per una combinació de processos demogràfics en les poblacions i de canvis ambientals», com assenyala Brown. Així, el medi tindrà un paper fonamental en la direcció de l’evolució, ja que «la supervivència dels millors dotats és, de fet, la supervivència dels que encaixen en el context» (Allen i Hoekstra), la qual cosa ens farà veure després la gran importància dels contextos politicoeconòmics en el cas de les llengües. Igualment, els moviments migratoris seran, també, una de les grans variables determinants de l’extinció de la biodiversitat i de la linguodiversitat.

L’espècie i l’hàbitat formen la unitat existencial bàsica, i això serà el punt de vista central per entendre el problema de la conservació i la recuperació de les espècies o llengües. Atès l’augment del grau de contacte lingüístic, la continuïtat de la linguodiversitat dependrà de trobar, com diria el físic Prigogine, de la manera més exacta possible, quines condicions precises de desequilibri poden ser estables. El gran desafiament no és tant com evitar el contacte sinó com gestionar-lo. I l’ecologia restauradora ens pot ajudar també aquí. Poder arribar a solucions sostenibles per a la diversitat lingüística implica el coneixement aprofundit de les dinàmiques de determinació dels usos lingüístics en situacions de contacte.

Es conclou en general que la lingüística està encara mal preparada terminològicament i conceptualment per tractar el caràcter dinàmic de les llengües humanes. Cal concebre el món i els nostres objectes com a elements en flux, com a sistemes canviants en equilibri inestable. Respecte de la política lingüística caldria fer l’esforç d’arribar a establir uns principis generals d’organització lingüística de l’espècie humana que fessin possible la compatibilitat entre la diversitat lingüística local i la necessària comunicació a escala planetària. Per reeixir en això cal continuar impulsant una perspectiva socioecològica autònoma dedicada a la comprensió dels fenòmens lingüístics, que parteixi del paradigma de complexitat, tot situant els éssers humans en el centre de la seva teorització.

Derechos fundamentales
      Derechos lingüísticos
Derecho administrativo especial
      Regulación de la actividad cultural
Administración territorial
      Administración Autonómica
           Lenguas oficiales