Normalització lingüística en el dret del treball

I. El dret del treball com a realitat jurídica i social sotmesa a condicionaments ideològics

El dret del treball (DT) és una realitat jurídica encabida en el si de la totalitat de l’ordenament jurídic i, és clar, en el teixit social català, europeu i internacional. Les seves característiques principals, resumidament, són les següents.

A) Caràcter o situació de contacte social entre persones (ubi societas, ibi ius). Aquesta premissa serveix per explicar, a tall d’exemple, perquè el treball que una persona du a terme en situació autònoma i de total independència respecte d’altri és refractari a una regulació jurídica laboral “pura”, sense perjudici de la regulació del treball autònom com a modalitat de prestació diferenciada, regulada pel DT de forma singular (amb un “Estatut” propi, vigent des del 12 d’octubre de 2007) i que, també, té una protecció social específica amb un règim especial de la Seguretat Social. El llenguatge laboral bàsic es troba, doncs, emmarcat en dues normes: d’una banda, l’Estatut dels treballadors (Statuto dei Lavoratori a Itàlia, Code du Travail a França); de l’altra, l’Estatut del treball autònom.

B) Caràcter dinàmic. En clau lingüística, el DT s’ha de moure pel cable de funambulisme que separa el terme estabilitat (capacitat de proporcionar segure-tat i previsió a les relacions de treball) de la flexibilitat (capacitat d’adaptació a les situacions canviants),1 termes que són autèntiques icones i llocs comuns (topoi) en el llenguatge laboral català, estatal i europeu. Així, ara es parla de mode recurrent de “flexiguretat” (un neologisme lleig, fruit de la traducció literal del terme anglès flexicurity —que alhora és resultat de la combinació dels termes flexibility i security—), especialment arran d’un polèmic document: el Llibre verd de la Comissió Europea Modernitzar el dret del treball per afrontar els reptes del segle XXI, de 22 de novembre de 2006.2 Complementat amb la Comunicació de la Comissió al Parlament Europeu, al Consell, al Comitè Econòmic i Social Europeu i al Comitè de les Regions “Hacia los principios comunes de la flexiguridad: más y mejores empleos mediante la flexibilidad y la seguridad”.3 La flexiguretat pretén conjugar, seguint el model laboral danès, la necessitat d’adaptar la legislació laboral per promoure la flexibilitat i la seguretat de l’ocupació i reduir la segmentació del mercat de treball (polítiques d’ocupació) amb polítiques de gestió de recursos humans “flexibles” (és a dir, menys instruments de tutela dels drets dels treballadors per aconseguir més ocupació —una espècie de redistribució negativa de rendes entre inclosos i exclosos, reduint el cost de l’acomiadament i els recursos econòmics en prestacions d’atur—).

C) La presència del conflicte en les relacions de treball és quelcom que el Llibre verd abans esmentat sembla que tracta de diluir una mica, amb terminologia que emparenta més amb el dret mercantil i amb polítiques econòmiques liberals que amb el DT. En concret, aquest document pretén que els treballadors “protegits” (insiders, un anglicisme molt emprat a tot Europa) acceptin condicions de treball més flexibles a canvi d’incrementar els nivells de protecció dels treballadors amb contractes i condicions de treball més precaris.4 Amb tot, no crec que sigui imaginable, sota l’aixopluc d’aquest nou llenguatge, un escenari tan dràstic de retorn a la caverna del dret comú, a la individualització màxima de les relacions laborals i a la pèrdua dels drets socials, legals, constitucionals i estatutaris (per exemple, article 26 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya —EAC—).

En aquest sentit, sóc de la opinió que, com diu el Dictamen del Comitè Econòmic i Social Europeu d’11 de juliol de 2007,5 la flexiguretat és un terme que s’haurà de concretar, pel que fa al seu contingut i abast, a nivell col.lectiu en els diversos països, per la via del diàleg...

If you are already a vLex customer, Access Here