• See other documents that cite the same legislation

Les noves referències en el Dret Industrial: acreditació i normalització

I. La competència d’indústria en l’Estat autonòmic espanyol: la submatèria de seguretat industrial

La matèria d’indústria1 no es troba recollida en la Constitució espanyola. No apareix ni en la llista de competències atribuïdes a les comunitats autònomes (art. 148 CE), ni en el que correspon a l’Estat (art. 149.1 CE). Per això, algunes comunitats autònomes van incorporar ab initio en el text dels seus estatuts la competència sobre aquest sector econòmic2 en virtut de la clàusula que inclou l’article 149.3 CE.3 Després, la Llei orgànica 9/1992, que amplia les competències de les comunitats de l’article 143 CE, va generalitzar a totes les comunitats autònomes la competència d’indústria.4 Aquesta assumpció autonòmica, amb caràcter exclusiu, d’una competència econòmica com la d’indústria es veu modulada, però, pels textos estatutaris quan reconeixen que el seu exercici ha d’estar d’acord amb les bases i l’ordenació de l’activitat econòmica general que pugui establir l’Estat. Per a l’elaboració d’aquestes bases hi ha, a més, una habilitació constitucional expressa en l’article 149.1.13 CE .5

1. La competència en la submatèria de seguretat industrial

Pel que fa concretament a la seguretat industrial, els estatuts d’autonomia han autolimitat expressament en aquest àmbit la seva competència normativa a favor de l’Estat.6 Per consegüent, els diferents estatuts afirmen que l’exercici exclusiu de la competència d’indústria serà «sin perjuicio de lo que determinen las normas del Estado por razones de seguridad». Ara bé, res no impedeix que els mínims que estableix la legislació estatal es puguin complementar per mitjà de normes autonòmiques.7 És el cas, per exemple, d’un règim més estricte respecte a la instal·lació d’establiments industrials que pugui trobar la seva justificació tant en una protecció més gran dels treballadors i les persones en general, com en una prevenció dels riscos ambientals.

L’Estat legisla en matèria de seguretat industrial i estableix la necessitat d’un control administratiu sobre les instal·lacions i els productes industrials l’execució dels quals correspon a les comunitats autònomes. Tanmateix, encara és més problemàtic que la legislació estatal pugui regular determinats requisits d’aquesta funció de control que incidirien en la potestat organitzadora de la comunitat autònoma. Com veurem més endavant, aquesta qüestió adquireix un interès notori quan es tracta de la fixació del règim jurídic d’aquelles entitats privades que col·laboren en l’exercici de funcions públiques (especialment en el supòsit dels organismes de control). En aquest cas, el Tribunal Constitucional (TC) ha considerat que l’Estat, en virtut de les seves competències normatives en matèria de seguretat industrial, pot regular els mecanismes que tendeixin a assegurar la independència, la solvència econòmica o tècnica d’aquests ens privats.8 Queda, doncs, per a les comunitats autònomes l’estricta funció executiva, la facultat d’atorgar i revocar les autoritzacions dels subjectes o organismes previstos en la legislació estatal.

2. La jurisprudència del Tribunal Constitucional relativa a la seguretat industrial fins a la STC 179/1998

El Tribunal Constitucional ha exposat clarament el seu parer en diferents sentències,9 en sentit negatiu, sobre la competència executiva de l’Estat en matèria de seguretat industrial. Així, de manera contundent, expressava en la STC 243/1994 que «el Estado carece de facultades ejecutivas en materia de industria y, en concreto, de seguridad industrial en todo el territorio nacional» (FJ 3). Una consideració que reiterarien posteriorment les STC 16/199610 i 179/1998.

Els diferents pronunciaments constitucionals relatius a la qüestió de la seguretat industrial resolen diferents conflictes de competència, llevat dels casos de les dues darreres sentències assenyalades. Especialment destacables són els que s’havien plantejat contra el...

If you are already a vLex customer, Access Here