Reial decret legislatiu 2/2008, de 20 de juny, pel qual s''aprova el Text Refós de la Llei del Sòl. («BOE» 154, de 26-6-2008.)

Tal com recorda l'exposició de motius de la Llei 8/2007, de 28 de maig, del Sòl, la història del dret urbanístic espanyol contemporani es va forjar en la segona mitat del segle XIX, en un context socioeconòmic d'industrialització i urbanització, entorn de dos grans tipus d'operacions urbanístiques: l'eixamplament i la reforma interior, la creació de nova ciutat i el sanejament i la reforma de l'existent. La dita història va cristal·litzar a mitjan segle XX amb la primera llei completa en la matèria, de la qual continua sent tributària la nostra tradició posterior. En efecte, les grans institucions urbanístiques actuals conserven una forta inèrcia respecte de les concebudes llavors: la classificació del sòl com a tècnica per excel·lència de què es valen tant l'ordenació com l'execució urbanístiques, on la classe d'urbanitzable és la verdadera protagonista i la del sòl rústic o no urbanitzable no mereix a penes atenció per tindre un paper exclusivament negatiu o residual; la instrumentació de l'ordenació per mitjà d'un sistema rígid de desagregació successiva de plans; l'execució dels dits plans pràcticament identificada amb la urbanització sistemàtica, que pot ser empresa per mitjà de formes de gestió pública o privada, a través d'un conjunt de sistemes d'actuació.

Des de llavors, no obstant això, s'ha produït una evolució capital sobre la qual ha de fonamentar-se esta llei, en diversos sentits.

En primer lloc, la Constitució de 1978 establix un nou marc de referència per a la matèria, tant en el dogmàtic com en l'organitzatiu. La Constitució s'ocupa de la regulació dels usos del sòl en l'article 47, a propòsit de l'efectivitat del dret a la vivenda i dins del bloc normatiu ambiental format pels articles 45 a 47, d'on cal inferir que les diverses competències concurrents en la matèria han de contribuir de manera lleial a la política d'utilització racional dels recursos naturals i culturals, en particular el territori, el sòl i el patrimoni urbà i arquitectònic, que són el suport, objecte i escenari necessaris d'aquelles al servici de la qualitat de vida. Però, a més, del nou orde competencial instaurat pel bloc de la constitucionalitat, segons ha sigut interpretat per la doctrina del Tribunal Constitucional, resulta que a les comunitats autònomes els correspon dissenyar i desenrotllar les seues pròpies polítiques en matèria urbanística. A l'Estat li correspon, al seu torn, exercir certes competències que incidixen sobre la matèria, però havent d'evitar condicionar-la en la mesura que siga possible.

Encara que el legislador estatal s'ha adaptat a este orde, no pot dir-se encara que l'haja assumit o interioritzat plenament. En els últims anys, l'Estat ha legislat d'una manera un poc accidentada, en part forçat per les circumstàncies, perquè ho ha fet a cavall de successives sentències constitucionals. Així, des que en 1992 es va promulgar l'últim text Refós estatal de la Llei sobre Règim del Sòl i Ordenació Urbana, el contingut del qual, encara vigent, s'incorpora a este text, s'han succeït sis reformes o innovacions de diversa profunditat, a més de les dos operacions de 'legislació negativa' en sengles sentències constitucionals, la 61/1997 i la 164/2001. No pot dir-se que tan atropellada evolució ­huit innovacions en dotze anys­ constituïsca el marc idoni en què les comunitats autònomes han d'exercir les seues pròpies competències legislatives sobre ordenació del territori, urbanisme i vivenda.

Esta situació no pot superar-se afegint nous retocs i correccions, sinó per mitjà d'una renovació més profunda plenament inspirada en els valors i principis constitucionals al·ludits abans, sobre els quals establir unes bases comunes en què l'autonomia puga coexistir amb la igualtat. Per a això, es prescindix per primera vegada de regular tècniques específicament urbanístiques, com ara els tipus de plans o les classes de sòl, i s'evita l'ús dels tecnicismes propis d'estes per a no prefigurar, ni que siga indirectament, un model urbanístic concret i per a facilitar 36 Dilluns 1 setembre 2008 Suplement núm. 2 als ciutadans la comprensió d'este marc comú. No és esta una llei urbanística, sinó una llei referida al règim del sòl i la igualtat en l'exercici dels drets constitucionals associats a este en el que afecta els interessos la gestió dels quals està constitucionalment encomanada a l'Estat. Una llei, per tant, concebuda a partir de la delimitació competencial establida en estes matèries pel bloc de la constitucionalitat i que podrà i haurà d'aplicar-se respectant les competències exclusives atribuïdes a les comunitats autònomes en matèria d'ordenació del territori, urbanisme i vivenda i, en particular, sobre patrimonis públics de sòl.

Amb independència dels avantatges que puga tindre la tècnica de la classificació i categorització del sòl pel planejament, la veritat és que és una tècnica urbanística, per la qual cosa no correspon a este legislador jutjar la seua oportunitat. A més, no és necessària per a fix...

If you are already a vLex customer, Access Here