• See other documents that cite the same legislation

La regla de la supletorietat en la relació de l'ordenament estatal I l'autonòmic (comentari a les sentències del tribunal constitucional 118/1996 I 61/1997)

I. Introducció

Delimitar l'àmbit de la supletorietat implica definir com s'articulen, en l'ordenament jurídic espanyol, el dret de l'Escat i el dret de les comunitats autònomes. La doctrina coincideix a explicar que la relació entre l'ordenament jurídic de l'Estat i l'ordenament jurídic de cada una de les comunitats autònomes opera a través de tres eixos fonamentals: el principi de competència, la regla de prevalença i la de supletorietat, aquestes dues últimes previstes a l'art. 149.3 CE.

L'apartat 3 de l'article 149 CE conté disposicions diverses, de significat i abast molt diferents, malgrat que la Constitució les aglutina en un sol paràgraf. Així ho afirma el Tribunal Constitucional en la Sentència 118/1996, quan especifica que: «En la primera frase de ese pàrrafo se establece la posibilidad de que las materias no atribuidas expresamente alEstado por la Constitución sean asumidas por las Comuni-dades Autónomas. En la segunda, se atribuye alEstado una competència residual sobre las materias no asumidas en los Estatutos de Autonomia y se dispone, en caso de conflicte, la prevalencia del Derecho estatal en la que no sea de exclusiva competència autonòmica. Ycomo clàusula de cierre del ordenamiento, se establece la supletoriedad del Derecho estatal» (FJ 4).

En el tractament d'aquestes disposicions s'ha produït un contrast significatiu: d'una banda, la clàusula residual va tenir en els primers anys de vigència del text constitucional una aparició constant en la jurisprudència del Tribunal Constitucional, sense que meresqués un estudi correlatiu en la doctrina, que generalment s'ha limitat a fer-ne un ressenya genèrica; d'altra banda, la regla de prevalença va ser objecte de complets i fonamentats treballs doctrinals,1 alguns dels quals es pronunciaven obertament sobre la posició rellevant que estava cridada a ocupar aquesta regla en el sistema, mentre que en l'àmbit jurisprudèncial s'ha mantingut pràcticament inèdita;2 finalment, la regla de supletorietat, si bé va comptar amb pocs estudis específics durant la dècada dels vuitanta i amb una atenció similar per part de la jurisprudència,3 a l'inici dels noranta va ser objecte de la important STC 147/1991 i més recentment s'ha convertit en un dels instituts que més ha acaparat l'atenció dels juristes des que el Tribunal Constitucional va dictar la STC 118/1996 i més encara amb la STC 61/1997, que ha fet proliferar espectacularment tot tipus de pronunciaments i comentaris, especialment en l'àmbit urbanístic.

Tot i que, en bona part, aquestes dues últimes sentències citades només confirmen la STC 147/1991, certament les relacions entre l'ordenament de l'Estat i el de les comunitats autònomes no seran iguals després d'aquestes darreres sentències. No obstant això, la transcendència d'aquests pronunciaments no sembla que pugui tenir l'abast que els atribueix Jiménez de Parga en els seus reiterats vots particulars. El magistrat discrepant considera que la nova doctrina que aporten aquestes sentències respecte a la supletorietat «introduce una nueva forma de organización territorial del poder publico», ja que «supone la desfigurarien delEstado de las Autonomías y la apertura a la implantación del modelo federal», conversió que no dubta a qualificar de transcendència constituent.

II. La necessitat de garantir la completesa de l'ordenament. Dues posicions

A partir del triple contingut de l'art. 149.3 C...

If you are already a vLex customer, Access Here